«Aquest home de fusta que s’asseu…»

Aquest home de fusta que s’asseu
feixuc i pensatiu davant de casa seva
i deixa vagar els ulls per la malenconia
discreta del paisatge, potser ets tu.
Cansat i adust, veu com transcorre el temps
i esmicola designis i projectes;
massa horitzons l’encerclen i se sent
un buit desmesurat a les entranyes.
Mira’l ben sol i pot ser que contemplis
la teva imatge retallada en gris
damunt la grisor freda de la tarda.
L’home de fusta«Potser ets tu» o potser soc jo. Potser soc jo en els ulls de Miquel Martí i Pol, o potser és el mateix Miquel Martí i Pol que es contempla, «ben sol». «Aquest home», en Miquel, se sent feixuc i pensatiu, com tots ens hi sentim algun dia, en certs moments de la vida. Pensatiu, pensativa. Tots ho estem, com l’home del poema. Feixuc, sí, i a més «cansat i adust», que veu com «transcorre el temps i esmicola designis i projectes». Encara més, aquest home, –potser tu, potser jo–,  sent «un buit desmesurat a les entranyes».

Aquell desembre de farà trenta-un anys (1987), Miquel Martí i Pol vivia amb Montserrat Sans, amb qui s’havia casat feia poc més d’un any, al número 3 del carrer Josep Caminals, de Roda de Ter, en un pis de planta baixa que li va deixar l’amic Emili Teixidor. Feia disset anys que li havien diagnosticat esclerosi múltiple i feia el mateix temps que la seva vida quotidiana experimentava una minva gradual d’autonomia. Per això, l’home del poema és de «fusta», mancat de flexibilitat. El veiem –o em veig o potser ets veus– fent un repàs introspectiu i malenconiós, en un paisatge de tarda. Ai, «la tarda»!, aquest espai de temps tan apreciat per l’autor en què la llum intensa d’hivern toca els objectes i dibuixa ombres esbiaixades; aquell moment que el va veure marxar l’11 de novembre de 2003.

Miquel Martí i Pol escrivia, l’octubre de 1987 a Joc d’escacs, «l’home, el pobre home que hi ha en mi, ha guanyat la partida al poeta. I ocupa el seu lloc. I imposa els seus petits problemes al poeta. I el poeta calla i no sap com canviar les coses. El pobre home que soc em domina. Anys enrere el poeta dominava l’home». És el moment que el poeta vivia i així ho descobreix a través dels seus poemes. No en va el buit a les entranyes del protagonista del poema és «desmesurat». Així són els cicles vitals i la poesia. Així som tots nosaltres, és clar. I com Miquel Martí i Pol ens revela «a poc a poc/ recuperem la càlida tendresa/ del gest mig oblidat, que perdurava/ com perdura el perfum i la pregària/ de l’espígol madur» (text L’espígol nou).

Per saber-ne més

Trobem el poema al recull Temps d’interluni, escrit entre el maig de 1986 i l’octubre de 1988. Com es pot veure al manuscrit original, el poema és datat el 29 de desembre de l’any 1987. La primera edició del llibre és de 1990 (Els llibres de l’Escorpí/Poesia, 136, Edicions 62).

Temps d’interluni el lector trobarà quatre parts diferenciades que pot llegir com si es tractessin de quatre llibres diferents. Segons el mateix poeta, tot el poemari respon a diversos intents fallits de llibres diversos: cadascuna de les quatre parts respondrien a diverses temptatives no assolides (vegeu Josep Paré: Temps d’interluni de Miquel Martí i PolReduccions. Revista de poesia, núm. 47, 1990, p. 84).

El llegat

El llegat Miquel Martí i Pol és propietat de la Diputació de Barcelona i gestionat per la Fundació Miquel Martí i Pol. Es conserva a l’espai Miquel Martí i Pol de la Biblioteca Bac de Roda de Ter.

Montse Caralt 
Una de tantes interpretacions.

Fundació Miquel Martí i Pol
© Tots els drets reservats
fundació miquel martí i pol
fundació miquel martí i pol