«L’exiliat»

L’exiliat

Així que pugui tornaré, germans,
perquè, de fet, us enyoro.

Ara visc a l’exili i tafanejo
tots els llibres.

No pot ser que el camí
s’hagi esborrat per sempre.

És dur de viure sol
i sempre em dic
que no hem de pensar en la mort,
que no hem de voler pensar en la mort,
perquè no arribem mai
a disfressar-nos amb un hàbit
de discreta resignació.

L’esperança és el do dels que sofreixen.

 

La fugida més íntima

Potser, amb aquests versos el poeta ens parla d’un exili personal i necessari, que busca la solitud perquè se sent perdut en una societat que creu que “la tendresa perjudica el progrés” i tots acabarem tenint una ànima metàl·lica. “El poble és un vell tossut” i la fàbrica “un ventre enorme que tot ho digereix”. Per això necessita absentar-se i estar sol per refugiar-se al món ample dels llibres. Els tafaneja amb avidesa i devoció, buscant respostes. Però també li cal, després, tornar amb els altres, els seus germans. Sap que hi ha un camí per tornar i creure, llavors, més enllà de si mateix, en tot allò que hi ha viu i present al seu davant: el poble, la fàbrica, la vida quotidiana.

El poeta sempre ha parlat de la mort, des dels primers versos que va escriure. Però no pas amb pena sinó per enaltir la vida. No per resignar-se sinó per acceptar les coses tal com són, fruit de l’observació i la reflexió, i així pot aferrar-se a l’esperança a través de la veu dels seus poemes, que ens parlen d’allò essencial i profund, amb la sensibilitat dels qui, com ell, sofreixen.

Per saber-ne més

Aquest poema forma part del recull La Fàbrica, en la seva primera versió, escrit entre el 1958 i 1959 (ell va néixer el 1929 i va morir el 2003). Només pel títol ja era un gran atreviment. En Miquel treballava a la fàbrica La Blava des dels catorze anys, a semblança de la protagonista del poema L’Elionor, que hi va entrar amb catorze anys i tres hores. En aquest recull trobem una àmplia mostra de neguits d’algú que obre els ulls davant les injustícies socials i els condicionaments de pertànyer a la classe obrera. Durant aquesta època, el poeta vivia a “la casa groga/ mig perduda en un àmbit/ de meravelles”, una de les cases d’estil fabril de Tecla Sala. Allà tenia un recambró per escriure on es nodria amb lectures que, en aquell període, després d’una profunda crisi existencial i religiosa, decebut i desemparat per un Déu que no respon, l’anirien vinculant cada cop més al compromís social i a la defensa d’un país i de la seva gent.

El llegat

El llegat Miquel Martí i Pol és propietat de la Diputació de Barcelona i gestionat per la Fundació Miquel Martí i Pol. Es conserva a l’espai Miquel Martí i Pol de la Biblioteca Bac de Roda de Ter.

Anna Miralpeix Llobet (una de tantes possibles interpretacions).

Fundació Miquel Martí i Pol
© Tots els drets reservats
fundació miquel martí i pol
fundació miquel martí i pol