ENTREVISTA A ORIOL PRAT, 35È PREMI DE POESIA MIQUEL MARTÍ I POL

Oriol Prat Altimira (Sant Esteve de Palautordera, 1981) és llicenciat en Filologia catalana per la Universitat de Barcelona, i s’ha dedicat, sobretot, a la docència i a la creació literària. Actualment viu a Cuba i treballa com a professor de llengua i cultura catalanes a la Universitat de l’Havana. Ha publicat poemes a la Revista de Catalunya, Reduccions o Rialta magazine, i és autor dels llibres Metres quadrats (Blind Books, 2013) i Dies hàbils, amb el qual ha guanyat el Premi de Poesia Miquel Martí i Pol.

Què s’hi amaga darrera dels «Dies hàbils»?

El llibre parla de coses ben diferents. Té sis apartats (Particulars, Vicis, Postals de l’Havana…) i els assumptes són variats, i també els tons, amb poemes més greus, uns altres d’irònics, i de més juganers i acolorits cap al final. S’anomena així, Dies hàbils, perquè diria que són poemes escrits per algú que ha trobat un lloc al món (coneix la seva professió i sap la gent que estima), i es mou amb aquesta habilitat de tenir les coses més o menys clares. El primer llibre, Metres quadrats, estava escrit des de la necessitat (i la incomoditat) de buscar aquest lloc…

Dies hàbils, en canvi, té més curiositat vers el món, no es fixa tant en un mateix i s’obre a parlar de la quotidianitat que l’envolta: una cafeteria concorreguda, un alumne hiperactiu, una veïna xafardera, una tècnica pictòrica… I també parla d’un mateix, és clar, però ho fa més des de l’autoironia, la distància o l’exageració.

Quins van ser els teus primers passos al món de la poesia?

Hi he pensat moltes vegades… Crec que vaig començar a escriure perquè no tenia a qui explicar certes coses que em feien vergonya, perquè em pensava que els meus sentiments eren una cursileria que no podia permetre’m en la vida real, un escàndol que, en canvi, sí que podia mostrar en forma de poesia. I em semblava decisiu: necessitava un espai on ficar la ràbia, l’eufòria, la tendresa, l’espiritualitat, la por, un lloc on poder declarar sense embuts el meu amor, tot això… I em semblava, a més, que el llenguatge poètic seria el més precís, perquè la matèria era confusa.

Amb el temps, he pogut anar expressant tot això en la vida real, i ara no ocupa tant d’espai en la poesia, que faig servir, també, per parlar d’altres coses. Sigui com sigui, per mi segueix sent una manera d’explorar la intimitat.

Com descriuries la teva manera d’escriure poesia?

Crec que, en general, utilitzo un llenguatge proper, un to intimista i uns assumptes quotidians. M’agraden, per exemple, poetes com William Carlos Williams, que fa servir el dia a dia com a matèria poètica: els pacients que té (ell era metge), la veïna que surt amb bata a comprar gelat, o com és capaç d’imitar en un poema una nota que deixaries penjada a la nevera… Fer poesia a partir d’aquests fets tan banals, trobar-hi màgia, això és el que més m’agrada.

Doncs bé, intento parlar, també, del que tinc a prop, perquè són coses que conec i puc fixar-m’hi bé, i m’agrada parlar-ne en un to de conversa, que el tema comenci, es desviï i després torni, com si el poema tingués vida pròpia i no depengués tant de mi, com si anéssim a mitges jo i la inspiració… No m’agrada saber del tot on vull arribar, quan escric…

Recordo que abans donava molta importància a les imatges, buscava que fossin atrevides i sorprenents, i ara ja no gaire.

Quines són les fonts que t’influencien i t’inspiren?

Les fonts d’inspiració són molts diferents, també, i de vegades ni les sé tampoc. Però sí que recordo un cas concret: un dia que jo era a casa, aquí a l’Havana, i va passar per davant un home que semblava tocat per la felicitat de la senzillesa. Tothom el cridava (es deia Arquímedes) i li demanaven que els arreglés alguna cosa (una porta, una finestra), i ell els atenia amb una pau i una calma que em van impressionar, i vaig córrer a escriure el poema.

Aquest és un exemple molt clar d’on surt el poema, però pot venir de molts llocs: la frase d’algú que passa pel carrer (una vegada li vaig robar un vers al meu terapeuta, per exemple), o de vegades em sembla que tinc una bona idea i llavors intento escriure-la en forma de poema. Depèn. Els somnis també em semblen un bon material, i els he utilitzat bastant: són imaginatius i enginyosos, i demostren una flexibilitat que ens costa trobar a plena llum del dia.

Quant a les influències, sempre penso amb molta estima en alguns poetes que em van obrir un món, un món en el sentit que jo no sabia que es podia escriure així, recordo els poemes de Iehuda Amikhai i Pinkhas Sadé (en les traduccions de Manuel Forcano) o, més recentment, alguns poemes de Eduardo Chirinos.

Com valores el panorama poètic del nostre país, actualment?

Últimament, vivint a Cuba, n’estic una mica desconnectat… Però ja fa temps que m’agrada la poesia de Melcion Mateu, i em sembla que és un poeta que ens ajuda als altres a ser més agosarats i curiosos. Em sembla estrany, en la literatura catalana, el cas d’algú tan lliure i desacomplexat com ell, i tan bon coneixedor, alhora, de la pròpia tradició. I en Jaume Coll-Mariné també em sorprèn molt, amb aquesta mirada mística sobre el món rural, i aquests poemes llargs que van creixent amb variacions i sembla que ens parlin dels mecanismes ocults de la natura.

Estic una mica desconnectat, sí, però afortunadament la Xènia Dyakonova, una altra poeta que admiro, em va posant una mica al dia i, el que és més important, m’explica les xafarderies. Ella em va descobrir, per exemple, aquests dos poetes de qui he parlat més amunt.

Creus que viure a Cuba ha canviat la teva manera d’escriure?

Crec que, en part, ha modificat la meva manera de viure (“O te aclimatas o te aclimueres”, diuen per aquí) i, per tant, també ha canviat la meva manera d’escriure poesia. Ja només pel fet d’escriure els noms dels arbres i les plantes d’aquí, i descriure les olors i la llum, tot això ja seria un bon canvi. Però segur que m’ha canviat la mirada: quan vaig arribar (i durant un bon temps) em sentia molt estranger, molt estrany, i ara m’hi he anat acostumant, de manera que he canviat segur, per força.

I, sobre la poesia, diria que he tingut ganes d’escriure d’una manera més lleugera, per exemple incorporant i jugant amb expressions cubanes; també he provat ritmes i rimes, he fet alguna versió de cançons de reguetón. I he llegit poetes cubans que m’han agradat, com ara Eliseo Diego, Luis Rogelio Nogueras o Nicolás Guillén, però crec que, si alguna cosa m’ha canviat, és més aviat el dia a dia, la gent d’aquí, el fet de viure enmig d’uns codis i una actitud vitals tan diferents.

Hi ha detalls que em marcaran per sempre, com, per exemple, que no tinguin canvi en una botiga i m’ofereixin, amb tota naturalitat, un caramel com a canvi. Això m’agrada i em canvia el món. O que estiguem parlant de jazz o poesia i algú pregunti si sabem on hi ha paper de wàter o “si han sacado pechuga de pollo”. Jo ja fa temps que, si pel carrer veig algú que porta ous, li pregunto d’on els ha tret, si són “por fuera o por la libreta”. I així amb tants i tants detalls, i els que em falten per descobrir.

Moltes gràcies i moltes felicitats!