Reunits de forma virtual el dia 3 de novembre de 2020, el jurat del 4t Premi InstapoemaMMP de fotografia i poesia, integrat per Marta Ramírez, Jordi Daví, Cristina Vilaró i Guillem Ramisa acorda concedir el 4t Premi InstapoemaMMP de fotografia i poesia a Laura Capdevila, amb una fotografia publicada a Instagram el 26 d’octubre que mostra l’enquadrament dels braços, mig creuats, que reposen a la falda d’una persona gran, i que es relaciona amb la darrera estrofa del poema «Ben poca cosa» de Miquel Martí i Pol. Diu el jurat: «La imatge en blanc i negre amb les ombres ben remarcades és molt intensa i és un canal de connexió amb la infantesa de cadascú a través dels nostres avis i àvies. Al seu torn, combinada amb el text esdevé un reflex de la fragilitat d’aquest col·lectiu en el moment actual de pandèmia.»

Laura Capdevila (Santiago de Compostela, 1998) viu a Vic des dels 16 anys, quan va començar a estudiar a l’Escola d’Arts d’aquesta ciutat. Actualment estudia a l’Institut del Teatre i li agrada combinar i relacionar llenguatges plàstics com ara la fotografia, els objectes i els titelles amb el món escènic.

Què t’ha inspirat, d’aquest poema, per fer la fotografia, Laura? O ha estat a l’inrevés?

«En aquest cas, la imatge em va portar al poema. Una tarda que xerrava amb la meva àvia, em vaig fixar en les seves mans i la bellesa i expressivitat que desprenien. Casualment tenia la càmera a mà i vaig poder fer-ne una foto abans que es mogués. Més endavant vaig veure la convocatòria del concurs i em vaig decidir a presentar aquesta fotografia. De seguida vaig relacionar-la amb el poema Ben poca cosa tens. Diria que va ser una decisió més aviat intuïtiva que no pas racional. D’alguna manera aquest poema em provoca una mena de nostàlgia alegra i esperançadora que s’assembla molt al que sento quan estic amb la meva àvia. És com una tendresa envoltada per l’alegria i la felicitat que desprèn l’àvia, sempre animada i optimista.»

Ens has explicat que has fet la foto amb una càmera analògica; què t’aporta, l’analògic, que no tingui el digital?

«Trobo que la fotografia analògica té una màgia difícil d’explicar, de la qual estic enamorada. Per una banda hi ha la textura, és incomparable com queda el paper marcat per tinta que marcat directament per la llum en paper fotosensible. Malgrat que es puguin aconseguir efectes similars amb programes d’edició digital, no deixaran de ser efectes intentant reproduir una textura real.

També hi ha el fet de poder seguir i comprendre tot el procés (des que enfoques la càmera fins que surt el carret revelat) i poder intervenir en qualsevol punt. El món digital, en canvi, s’escapa de la meva comprensió, tot va a uns temps molt ràpids i poc humans i jo soc més aviat de manualitats i de funcionament mecànic.

I, per últim, el fet que t’obliga a valorar cada fotografia. Avui en dia ens és extremadament fàcil fer fotos, en tenim moltíssimes guardades al mòbil i a carpetes perdudes dins l’ordinador que ni recordem ni tenim el costum de mirar-les de tant en tant, com fullejàvem abans els àlbums de fotos. Això és un gran avantatge tecnològic, però ha causat la pèrdua d’importància i la desvaloració de cada foto. Com que no tenim cap limitació, podem fer totes les fotos que vulguem i sempre que vulguem sense cap tipus de problema o preocupació. Afegint límits com els que et dona la fotografia analògica fas les fotos conscientment, decidint quina fas i quina no, com la fas i dedicant un temps a ajustar-la bé, en lloc de fer-ne vint-i-cinc de seguides i pensar que potser alguna ja quedarà bé.

En definitiva l’analògic fa posar en valor allò que faig, donar temps a cada cosa i posar consciència en les decisions, fet que estem perdent en aquest món que l’únic que vol és distreure’ns constantment.»

La teva vinculació amb la fotografia és, doncs, ben especial…

«És experimental, d’investigació, és un món que estic descobrint a poc a poc a força de prova-error. De moment per mi és un mètode d’expressió, una manera d’emmarcar petites parts del món segons el meu punt de vista.

I a més a més un exercici d’observació, de mirar el meu voltant amb una altra mirada i descobrir detalls o aspectes que potser passen desapercebuts, o espais, composicions o situacions que parlen i transmeten coses que em vull emportar a casa en un retrat.»

Llavors, creus que hi ha lligam entre fotografia i poesia?

«Sí, per sobre de tot, l’art és el lligam. Fotografia i poesia són llenguatges d’expressió artística, molt diferents però que es complementen, segons el meu punt de vista. La fotografia et dona una imatge visual real que et pot evocar conceptes i idees i la poesia et dona unions de conceptes, idees i paraules que, entre d’altres, evoquen imatges visuals que creem en el nostre imaginari. D’aquesta manera, no només pots fer real la imatge mental d’un poema (o a l’inrevés, posar per escrit els conceptes i idees d’una fotografia) sinó que pots complementar, crear un joc entre la imatge real de la fotografia i la imatge mental que es crea amb el poema per fer créixer una tercera imatge, emoció o concepte filla d’aquesta contraposició. Es converteix en un joc constant que pot ser molt ric.»

Per això et vas decidir a participar al 4art Premi InstapoemaMMP?

«Principalment sí, també perquè no hi ha gaires premis o concursos que busquin la unió d’aquests dos llenguatges artístics valorant el resultat emocional i creatiu més que no pas la tècnica de la fotografia, per exemple. Quan vaig llegir les bases em va atreure molt aquest format, ja que m’hi sento molt còmoda perquè sovint penjo les meves fotos acompanyades de poemes o fragments de poemes com a títol, alhora que un repte per fer homenatge al poeta Miquel Martí i Pol amb una de les meves fotografies.»

Moltes gràcies, Laura!

La fotografia premiada: