«El sentit últim de l’escriptura teatral és veure l’obra representada en un escenari i això t’obliga a sortir de tu mateix quan escrius.»

Soc nascut a Prats de Lluçanès, on tinc el cor i hi vaig sovint, tot i que ja no hi visc. Un altre lloc que m’ha marcat és Cardiff, capital de Gal·les, on vaig viure cinc anys. D’una manera o altra sempre he estat vinculat a les lletres i les humanitats. Em vaig llicenciar en traducció i interpretació d’anglès ja fa bastants anys i, entre d’altres estudis universitaris, la meva última carrera és la d’art dramàtic a l’Institut del Teatre en l’especialitat de dramatúrgia. A banda d’escriure obres de teatre i traduir, soc professor d’un dels postgraus que s’imparteixen a l’Institut del Teatre.

Què et fa decantar pel format teatre a l’hora de fer les teves creacions?

Després dels guions audiovisuals, el teatre és el gènere d’escriptura menys egoista. Aquella obra et pertany mentre l’escrius, però en el moment en què passa a les mans del director, les actrius, l’escenògraf, vestuarista, etc., cada vegada és menys teva i més del col·lectiu que la representarà. I això és bo. Escrius pensant que unes persones diran aquelles paraules en un escenari, no escrius per tu, no escrius cap endins, sinó cap enfora. Quan l’espectador vegi aquella obra representada el que veurà és el resultat d’un grup de persones que han treballat conjuntament. L’autor només és una d’aquestes persones. Això no vol dir que el teatre no es pugui llegir. De fet jo soc un gran lector de teatre, fins al punt que abans de ser espectador de teatre ja era lector de teatre i ho continuo sent. Però el sentit últim de l’escriptura teatral és veure-la representada en un escenari i això t’obliga a sortir de tu mateix quan escrius.

Què ens explica l’obra Algun dia saludaré el matí amb aquesta calma?

L’obra tracta de dos joves —un universitari d’idees sindicalistes dogmàtiques i una noia d’origen magrebí que va haver d’abandonar els estudis— que per unes determinades circumstàncies es veuen obligats a passar una nit tancats en un espai. Aquest inici d’història és un pretext per parlar de diversos temes com la precarietat laboral, les il·lusions de futur, el racisme, la sexualitat juvenil o la identitat. M’interessava escriure sobre aquestes franges d’edat —des de l’adolescència fins a la primera edat adulta—, perquè tenim molt teatre per a adults i molt teatre infantil, però poc teatre per a joves.

Conrees també altres camps de l’escriptura?

Ara mateix estic centrat en el teatre, però fa uns anys havia escrit bastanta poesia. Vaig arribar a quedar finalista en un parell de premis menors de poesia, però la cosa no va anar a més i ho vaig deixar. Últimament he tornat a escriure alguns versos esparsos, i ja veurem si acabaran convertint-se en un poemari. No tinc pressa. Pel que fa a la narrativa, és el camp que he conreat menys en comparació amb la poesia i sobretot el teatre, però quan ho he fet he tingut resultats prou satisfactoris. Per exemple, l’any passat vaig guanyar el Premi de Narrativa Curta d’El9Nou amb un relat titulat En Roc. I si em demanes per encara altres camps d’escriptura, puc dir que he escrit un parell de guions radiofònics breus i un guió de llargmetratge i una bíblia d’una sèrie d’humor, amb alguns capítols, que de moment romanen inèdits.

Quina és la teva trajectòria en el món teatral i de la creació?

Entre obres de teatre breus i llargues, obres pròpies i obres escrites per encàrrec de tercers, i sumant-hi altres dramatúrgies no necessàriament basades en el text —com les dramatúrgies de dansa contemporània—, dec haver fet una vintena llarga d’obres. En tinc moltes més en preparació, que aniran sortint a la llum a mesura que les circumstàncies ho permetin. Aquest any m’he associat amb el director Martí Torras Mayneris i d’aquest matrimoni teatral espero que en sorgiran uns quants fruits saborosos. No tinc cap obsessió pels premis, però és evident que fa molta il·lusió guanyar-ne, i en aquest sentit he de dir que a més d’aquest Premi de Teatre Jaume Salés i Sanjaume, del qual estic molt content, recentment també n’he guanyat d’altres com el I Premi Mallorca de Dramatúrgia 2018 —amb l’obra Els ulls dels altres, estrenada al Teatre Principal de Palma— o el Premi de Teatre «25 d’abril» 2019 de Benissa (Alacant) —amb l’obra Hard Rock—. A l’Atlàntida de Vic hi vaig estrenar dues obres molt diferents, el 2018 i el 2019, la primera un solo de dansa-teatre i la segona un llarg monòleg dramàtic. També he escrit un musical infantil per a Les Anxovetes dirigit per en Martí, que durant el 2021 començarà a circular amb força. D’entre els diferents encàrrecs que he acceptat, estic especialment orgullós del que em va fer l’any passat l’Institut del Teatre i l’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya (AADPC), que va consistir en l’escriptura d’una obra per al grup de teatre del Centre Penitenciari de Lledoners.

A la Base de Dades de Dramatúrgia Catalana Contemporània podeu trobar informació d’algunes de les meves obres i també a la meva web www.sadurniverges.com.

Moltes gràcies!

A vosaltres!