Hola, Cristina. Ens podries fer una breu presentació del teu perfil i del lligam que tens amb la fotografia?
Soc Diplomada en Turisme i fotògrafa amateur des de fa 4 anys. Vaig iniciar-me en el món de la fotografia durant el confinament. Podria dir que hi vaig trobar una gran aliada i una via d’escapament per fer més suportable la greu situació que estàvem passant.
Vaig començar a fer fotografia de manera intuïtiva tenint pocs coneixements en la matèria, però a base d’anar llegint sobre temes de composició i tècnica fotogràfica, i també de consumir molta fotografia, vaig anar educant-me visualment en aquest art.
Quin és el lligam entre la fotografia i la poesia, si creus que n’hi ha?
Des del meu punt de vista, la fotografia pot ser considerada també una forma de poesia visual, i és aquest enfocament precisament en el que es basa la meva obra. Em considero amant de la bellesa i de les coses senzilles i aquesta mateixa filosofia l’aplico en tots els aspectes de la meva vida. Per aquest motiu penso que sempre m’ha atret també la poesia, precisament perquè es tracta de la més bella forma d’escriptura.
Què et va fer animar a participar al Premi InstapoemaMMP?
Vaig animar-me a participar en aquest concurs perquè s’hi creuaven dues de les meves disciplines preferides i vaig pensar que seria una bonica forma de posar imatge a alguns dels versos del poeta Miquel Martí i Pol. Us diré que vaig gaudir molt del procés: Vaig aconseguir alguns exemplars de l’obra del poeta i vaig endinsar-me en els seus versos fent alhora un viatge fotogràfic amb totes les possibles imatges que em venien al cap mentre els llegia. Vaig descobrir poemes que no havia llegit mai. Fins que vaig arribar al “Temps Perdut”.
En el cas de l’obra premiada, ens pots explicar com l’has concebuda?
Vaig visualitzar una fotografia. L’havia fet durant les vacances d’estiu al claustre de la catedral de Pamplona. Els claustres són molt poètics i hi entenen d’anys i de segles, de llums i ombres, de silencis, de precs i pregàries, de promeses i secrets… i resisteixen solemnes al pas del temps. La imatge s’emplaça en un dels passadissos del claustre, on s’hi pot veure un joc molt marcat de blancs i negres. El monocrom accentua aquests contrastos i contribueix en fer de la imatge una composició molt atractiva. L’ull és conduït irremeiablement per les línies de fuga fins a les protagonistes de l’escena: una mare i una filla avançant en el camí de la vida. El fons, completament fosc, podria simbolitzar el futur incert o la mateixa mort. Els arcs majestuosos per on entra la llum, podrien significar els anys, els lustres, les dècades…
És evident que en cada fotografia que fem hi ha un trosset de nosaltres i no podem, encara que vulguem, no reflectir-nos en elles. És l’art de pintar amb la llum, és un fervent detonador d’emocions, és una entranyable manera de viatjar al passat, és la forma més íntima d’expressió. Les fotografies són les nostres creacions i el producte del nostre hedonisme. Justament aquella agradable sensació de disparar i pensar: “Ara sí, ja ho tinc”.
Fotografia de l’obra premiada:
Fragment del poema «Temps perdut» de Miquel Martí i Pol que va inspirar Cristina Casadevall:
«Transcorre el temps:
ningú no el perd ni el guanya.
Transcorre el temps…
i transcorrem nosaltres.»
Fotografia de Cristina Casadevall rebent el 7è Premi InstapoemaMMP de 2023 de les mans del Sr. Miquel Torrents, president de la Fundació Antiga Caixa Manlleu, i del Sr. Albert Camps en representació de BBVA:
Foto: Acte d’entrega dels Premis literaris, artístics i pedagògics de 2023. Foto: Edu Morató/FMMP. Podeu consultar la relació de premiats aquí.
El premi rep el suport de:
