Nota biogràfica

Amanda Bassa González neix a Mataró l’any 1979. És llicenciada en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona i treballa comunicant cultura des de fa dues dècades. En l’àmbit de la narrativa breu, ha estat premiada amb el 20è Premi de narrativa curta Tinet als Premis Literaris Ciutat de Tarragona 2016-2017 pel relat Obsessió (Cossetània Edicions, 2017) i també pels contes Diagnosticar (XXXIV Premi Santa Perpètua de Conte Breu, 2017) i Fer net (Districte V, Editorial Montflorit, 2010).

Llavor és el seu primer poemari, un recull que té la seva arrel en el temps soterrat del confinament i en la potencialitat radical dels cossos en suspensió. A partir de la metàfora de la continuïtat orgànica, dins els poemes de Llavor va creixent també la intuïció d’una altra cadència essencial: el cicle de coagulacions i dissolucions en què tot balla.

Quina és la teva història amb la poesia?

Jo soc periodista de formació i ofici. La meva forma de pensar el món és emparaular-lo per comunicar; utilitzar les paraules com a pont entre realitats, punts de vista, moments, persones. Com és habitual entre molts companys de professió, ja hi havia, de sempre, un amor a les paraules. Per ser una immensa caixa d’eines que et permet trobar la forma precisa de dir, que per mi significa comprendre i compartir. Però també per la música que hi neix a dins o per la qual fan de vehicle. Les dones de la meva família cantaven tothora -jo mateixa ho segueixo fent-; la meva mare i la meva àvia em van pujar cantant i crec que elles van llençar-me aquest encanteri per la poesia.

A partir d’aquesta primera emoció i a través de les lectures que l’han anat expandint, que ho segueixen fent, la poesia se m’ha anat convertint en una manera de veure. Maria Zambrano deia que el poeta no ofereix les raons de les seves raons per dir el que es pot dir, com fa el filòsof, sinó que ofereix tot el seu ésser com a suport per al que no es pot dir, per tot allò que s’amaga en el silenci. I que aquests dos camins s’unien en alguns instants privilegiats. Veig la poesia com aquest espai privilegiat de pensament sensible que ens permet enraonar la realitat i perseguir el misteri. Unes ulleres especials per contemplar el que es pot veure i per entreveure el que és invisible.

Què ens ofereixes a Llavor?

Vaig començar a escriure els poemes de Llavor durant el confinament. Va ser un moment de replegament; els espais es van reduir i el temps semblava haver-se aturat. Tancats a casa ens sobrevenien pors, dubtes i també alguna esperança de renovació. Perquè a l’altra banda de les finestres, la natura seguia el seu curs i semblava marcar-nos un camí amb aquell cicle que continuava impertorbable; que semblava potenciat, de fet. Em vaig agafar a això i vaig seguir la metàfora per entendre aquell moment, però també per explorar i per deixar-me moure pels ritmes orgànics que impulsen i articulen tot el que vol néixer, ja sigui una vida, una creació artística o una nova consciència.

Ara estem treballant amb Pagès Editors la publicació derivada del premi. Si tot va bé, el volum estarà disponible aquest setembre. A més, en cocreació amb les artistes Cristina Franch i Ger Garoa, el poemari s’està convertint en una peça escènica on es troben música, dansa i poesia. El projecte ha obtingut la Beca Aliança per a la producció i exhibició d’un espectacle de petit format que fusioni música i literatura; és una beca impulsada pel Festival Nosaltres de Mataró, que estrenarà la peça aquest agost.

Com descriuries la teva manera d’escriure?

Aquest és el meu primer poemari, així que puc parlar del que hi he posat en pràctica, del procés. La poesia és una de les formes que tinc per investigar allò que vull conèixer així que, en primer lloc, va aparèixer el tema que volia contemplar. Per desplegar-lo, van anar sorgint els poemes com les branques d’un arbre; cada poesia n’aborda un aspecte: una intuïció, una experiència, un enigma. Crec que des del primer moment hi havia una certa voluntat de conjunt, com un tapís, però que s’anava teixint -i desteixint- a mesura que avançava l’escriptura.

En paral·lel, allò que impulsa cada poema és una paraula, potser dues, que volen ser dites. Em ronden pel cap uns dies com una melodia indeterminada i es van carregant d’energia fins que precipiten i desencadenen una feina intensa d’escriptori. A mi m’agrada com ho explica Joan Vinyoli en la seva correspondència a Miquel Martí i Pol; com descriu la relació entre l’espurna de la inspiració, l’esforç creatiu i els espais de contemplació necessaris per acabar de trobar aquella paraula, aquella peça clau que equilibra i il·lumina tot el poema. Durant aquest treball, llegeixo molt en veu alta per esculpir la musicalitat dels versos i harmonitzar el conjunt. Passar-ho per la veu em fa posar atenció a l’arrel sonora de la poesia i a la finalitat última d’entregar-la.

Què t’inspira? Quins són els teus referents?

Qualsevol circumstància pot activar una resposta poètica. En el meu cas, no és tant d’on parteixo sinó a on em porta. I la poesia sempre em porta cap a un lloc essencial, de mi mateixa, del què m’envolta, del què em transcendeix. També a un lloc essencial pel que fa al llenguatge. A la Marina Garcés li vaig llegir un article molt evocador titulat Oblidar les paraules a partir d’una frase d’un text fonamental del taoisme xinés que diu: “Busco un home que hagi oblidat les paraules per poder parlar amb ell”. També podríem dir “oblidar les paraules per poder escriure”, que sembla una paradoxa, però que en realitat recorda força a la feina del poeta amb el llenguatge per intentar que la poesia s’esdevingui dins els límits que ell mateix imposa. Provar de tocar el moll de l’os de les paraules, amb les paraules o al marge d’elles mateixes.

Aquesta és una idea que sempre se’m connecta amb aquella altra que Borges va formular quan va dir que cada vegada que s’havia enfrontat a la pàgina en blanc havia sabut que hauria de tornar a descobrir la literatura per ell mateix. Oblidar la literatura per fer literatura? Ho deia tot un erudit amb una cultura ingent que no estalviava honors als seus referents. No els estava menystenint; em penso que ens estava recordant que, si hem agafat el camí de la poesia, res ni ningú ens poden estalviar el compromís i el vertigen propis. Ara bé, són tantes i tan singulars les veus que han fet i fan aquest camí que els seus versos són consol, guia i companyia durant el trajecte. A mi m’acompanyen els poemes de molta gent: Salvador Espriu, Miquel Martí i Pol, Maria Mercè-Marçal, Antoni Clapés, Perejaume, Teresa Pasqual, Lluís Calvo, Laia Llobera, Anna Gual, Chantal Maillard, Sophia de Mello Breyner Andresen, Wislawa Szymborska… i tants altres.

Com valores el panorama poètic del nostre país, actualment?

Des de l’optimisme, és clar. La poesia és una espècie rara que prefereix la terra de marge per brotar. Així que tota iniciativa que prospera és un guany per la causa. Em sembla que estem en un moment molt interessant per la diversitat de veus poètiques en diàleg; també per la consolidació de col·leccions i editorials especialitzades que acompanyen els autors, així com pel bon nombre de festivals, recitals i premis de prestigi que impulsen la creació. El més important, però, és que hi ha la massa crítica -en tots els sentits possibles- de lectors -i oients- que ho està sostenint.