Nota biogràfica

Vaig néixer el 1963 i he viscut amb alegria els seixanta-un anys que duc a la motxilla. «Entre el bé i el mal, aflictius, podríem aspirar a l’alegria», deia Joan Fuster. Hi estic d’acord. El temps, que és el tema transversal i nuclear del poema, ha estat objecte d’interès i de reflexió tota la meva vida, inaugurat arran de la mort de la meva mare a l’edat d’11 anys. Em va costar moltíssim de superar-ho i va deixar una fonda empremta. També arran d’això vaig entronitzar l’amistat com una forma d’amor (la φιλἰα dels grecs) que ha tingut i té un paper decisiu en la meva vida. Jo no podria viure sense poesia, i tampoc podria viure sense les meves amistats, incloses les «intel·lectuals» que prenen forma de llibre: els poemes d’Homer, els presocràtics, Plató, Aristòtil, els epicuris i els estoics grecs i llatins, Agustí, El Cant dels Nibelungs, Llull, Ausiàs March, Montaigne, Shakespeare, Spinoza, Hume, Kant, Thoreau, Kierkegaard, Dostoievski, el Kalevala, les rondalles d’aquí i d’arreu, Camus, Weil, Mounier, Arendt, Wittgenstein, i m’aturo aquí per no engegar amb la llista, encara més llarga dels poetes, a més dels que ja he esmentat. Bones companyies que m’han estimulat i emparat tota la vida, i de les quals no en renegaré mai dels mais.

Ja es deu veure que soc del ram de la filosofia. En el seu moment vaig dubtar d’estudiar filologia o filosofia. Va guanyar la filosofia, però molt relativament. Primer, perquè mai he deixat de tenir el cor dividit a parts iguals i, després, per la manera oberta d’entendre la filosofia. L’aparellament de poesia i filosofia ens ve de molt antic: Parmènides, Empèdocles, Lucreci, per esmentar tan sols tres exemples antics. He conegut la tradició de pensament occidental, però també l’espiritualitat i la teologia cristiana (soc dels que es van empassar la Bíblia de cap a cap i l’han anat rellegint tota la vida, especialment alguns profetes, els salms, el Càntic dels càntics, el Cohèlet i tots els escrits del Nou Testament).

L’especialitat dels filòsofs —com a mínim la dels que no volen tenir amo— és la de no servir ben bé per a res; cosa que, d’altra banda, ens dona una llibertat enorme i sol ser un motiu no reconegut d’enveja. La «utilitat de l’inútil», com en diria Ordine, es va concretar, en el meu cas, i al marge de la meva dedicació docent a secundària i ocasionalment a la universitària, en una vocació investigadora centrada en la rondalla meravellosa. Vaig estudiar-ne la fonamentació antropologicoètica. Els del ram, amb algunes agradables excepcions, no en van fer cap cabal (diguem-ne que els va fer «gràcia» que em dediqués a estudiar un gènere folklòric en lloc de fer-ho, posem per  cas, sobre la quàdruple arrel del principi de raó suficient de Schopenhauer o qualsevol deglució dels analítics) però, en canvi, per als que ens dediquem a l’etnopoètica aquell treball (Rondalla meravellosa i filosofia. Una fonamentació antropologicoètica) va suposar un enriquiment mutu impagable (l’amistat, de fet, ja s’havia iniciat anys abans arran de l’aparició de Galàxia Propp. Aspectes literaris i filosòfics de la rondalla meravellosa). L’etnopoètica, efectivament, m’ha proporcionat moments de felicitat que no canviaria per res del món, i per res del món prescindiria de totes les vivències que he tingut amb la colla d’amigues i amics, pencaires com pocs n’he vist (amb permís de l’estimadíssim Massot, que també era d’aquesta colla, com en Josep Maria Pujol et al. que ja no esmento perquè tots són vius), ni prescindiria de la font d’estímuls infinits que tots ells han significat. Era així fa més de vint anys i continua sent així per fortuna meva.

A més de la filosofia i la poesia, dues coses més han marcat profundament el meu tarannà: la música i la muntanya. Les dues coses han fet les meves delícies perquè les he trobades, com les besades que rebia Sulamita, «més dolces que el vi». Soc abstemi, per cert. I tinc molt poca, per no dir gens, mundanitat: no he entrat mai a una discoteca tret de dues o tres vegades a horari de canalla, forçat professionalment a fer-ho; i, respecte a les xarxes socials, m’aplico la teoria del peix: l’interessant és estar-ne fora, no pas atrapat dins… M’apassiona conèixer persones, però en absolut per la seva fama, qui eventualment en tingui. Detesto l’adotzenament —per bé que m’agrada la senzillesa en tots els sentits— així com qualsevol forma d’egolatria; soc un radical antropològicament parlant (prou que us n’adonareu quan escolteu els versos d’El bes natalici. Una meditació sobre el temps), cosa que en mi ha estat perfectament compatible amb un fort sentit moral (però en absolut moralitzador!) de l’acció humana.

Dalt d’un cim del Pirineu, el Gra de Fajol, vaig patir un infart. La vida em va donar una segona oportunitat, que aprofito treballant, tant com bonament sé i puc, tota forma valuosa de vincles humans. I aprecio la llum, la veu, els sons de la natura, el cos humà, les múltiples intel·ligències humanes i totes les formes de l’estimar (i de la justícia). Se me’n fot que alguns em considerin carrincló.

Per acabar afegeixo, perquè és un sentiment molt arrelat que mai m’ha abandonat, que tampoc sabria viure sense la bellesa, sense qualsevol forma de bellesa allà on es manifesti; ni sense els estímuls intel·lectuals que em proporcionen els altres éssers, i que rebo com si fossin un regal. Potser moriré molt ancià o potser m’extingiré demà, però en qualsevol cas hauré fet honor a l’imperatiu d’arrel socràtica, que els estoics van dur fins a l’extrem: sigui com vulgui, hauré viscut una vida que ha valgut la pena de ser viscuda. (Val a dir, amb relació a això darrer, que descobrir de jovenàs el pròleg d’Estimada Marta, l’experiència humana destil·lada en aquells versos decasíl·labs, i tota l’actitud de Miquel Martí i Pol davant la vida en íntima companyia de la poesia, va ser una cosa tan colpidora, tan trasbalsadora, que va marcar per sempre el valor que per a mi té viure amb dignitat i plenitud, bo i sabent separar el gra de la palla sense perdre’s en collonades insubstancials, vel·leïtats i aparences efímeres.)

Quina va ser la guspira que va encendre el procés de creació del teu llibre de poesia?

La concurrència de dues crisis encavalcades, que em van posar al límit de la resistència; una visible a tothom i una altra de privada. La visible va ser la derivada de la persecució que vam patir uns quants docents de l’Ins. El Palau, de Sant Andreu de la Barca, en el context de repressió i persecució política desfermada després de l’1 d’octubre per part dels Infatigables de l’Odi (amb I i O majúscules). Set anys després, cap jutge ha trobat fonament a aquelles denúncies, però el mal que perseguien d’infligir ja estava fet. Una experiència traumàtica d’injustícia, només superada per la fabulosa solidaritat de milers de persones (no pas de les institucions polítiques, completament atemorides i acomplexades com estaven) que vam rebre els docents denunciats i que, en el meu cas (i sé del cert que en bona part de la resta), va marcar les nostres vides professionals i va posar-nos en risc de trencar-nos per dins. L’altra crisi simultània —aquesta invisible i viscuda amargament en la intimitat— va ser de relació personal. De la conjunció d’aquestes circumstàncies i de l’energia que va caler generar per sobreposar-se a tant de despropòsit i tant d’escruiximent, en va néixer l’oportunitat de posar-se davant del mirall i articular en forma de dodecasíl·labs una reflexió que de mica en mica va anar ordenant, però renovadament, aquella visió global del món que s’havia esmicolat immisericordiosament. Va ser un treball d’orfebreria interior, sens dubte, que em va permetre de recuperar el centre i reprendre el camí amb pas ferm. Tanmateix, per a mi hi ha un abans i un després d’El bes natalici perquè les circumstàncies especials que el van fer néixer van passar per dins de mi d’una manera tan esquinçadora com, al mateix temps, guaridora. No tinc cap dubte, doncs, que aquest poema també és el resultat d’un acte de sublimació creativa, en el sentit que hi donava Freud a El malestar a la cultura. Això sí: l’acte creatiu d’algú que ja havia fet moltes digestions en la vida, que havia fet passar per dins moltes dosis d’estoïcisme com a eina de capteniment i subsistència (a més de molta altra filosofia), que s’havia fet acompanyar d’amistats poètiques tan meravelloses com la d’Ausiàs March, Rosselló-Pòrcel, Torres, Espriu, Oliver, Bonet, Martí i Pol, Andrés Estellés, Vinyoli, Marçal, Bauçà, Barata, Sampere (més els vius, que han tingut un efecte més recent en la meva vida…), i que havia optat per centrar-se en la cosa humana per damunt de tota altra cosa. Tot això hi va tenir un paper, al costat del que hi van tenir els vincles humans més valuosos.

Com descriuries l’essència dels teus versos en aquesta obra?

Parlar de «l’essència dels versos» em resulta una mica desconcertant. Jo crec que qualsevol vers no té més essència, si és que en té!, que la de la humanitat damunt la qual s’edifica; i no estic segur que la humanitat sigui quelcom que disposi d’essència, tal com van esforçar-se a deixar clar els empiristes clàssics i els anomenats existencialistes, segurament amb un excés de gesticulació. En tot cas només puc dir sincerament que aquests versos han passat per dins meu com a experiència vital i com a experiència de pensament, que fet i fet venen a ser el mateix. No hi ha res d’ornamentació, d’exhibicionisme, de manca de sinceritat, de lirisme autoreferencial, o almenys aquesta no ha estat mai la meva intenció. No tinc cap necessitat —perquè no soc cap mercaderia— de vendre’m davant de cap clientela perquè m’aplaudeixi, i etc. —quina rucada! —; ni de fer ostentació de res ni de cap mena de fatxenderia egòlatra. Prefereixo la dimensió horitzontal del jo (el jo en companyia dels altres) que la vertical de l’individualisme (el jo en companyia de si mateix, i els altres per a aplaudir-lo). El lirisme explícit d’aquest poema llarg, d’aquests mil set-cents cinquanta dodecasíl·labs —arrodonint la xifra—, és justet, el mínim, per dir-ho d’una manera expeditiva; i, en tot cas, el lirisme implícit que hi hagi (del qual potser ni jo mateix n’he estat plenament conscient en totes les ocasions) els receptors d’aquests versos el sabran besllumar amb les claus que els acabo de proporcionar. Però tinc molt clar que no em correspon a mi de generar cap expectativa interessada en la recepció del poema perquè cada receptor, que és qui tancarà l’acte hermenèutic, té tot el dret del món de considerar en tots els sentits allò que li sembli segons els estímuls que n’hagi rebut i la bellesa —o no— que d’ells n’hagi obtingut. Que l’entusiasmin i l’arrosseguin vitalment, que se’n senti del tot aliè o inclús que s’hi avorreixi irremissiblement són les possibilitats reals de resposta que els pot suscitar. No pot ser altrament, per descomptat. El món no m’espera a mi; de fet, no espera a ningú, per més pretensions que hom tingui de lideratge, d’importància, de fama, de ser d’aquests que xerren catequèticament per les xarxes, exhibint-se narcisistament, i donen carnassa als idola fori, que diria en Bacon (no me’n recordo com en diuen, d’aquests pretensiosos líders d’opinió, però em sembla que ja s’entén a quina mena de personatges em refereixo). És millor tenir-ho clar i estalviar-se bestieses o de fer el ridícul com sol passar amb persones presumptuoses i amb un ego mal dimensionat en aquest poti-poti de la sofística més adotzenada i de miralls convexos…

En tot cas els receptors d’aquests versos no hi trobaran la defensa filosòfica de cap tesi concreta sobre el temps —això fóra molt pretensiós per part meva i segurament resularia molt tediós—; tampoc contenen, aquests versos, cap lliçó de filosofia per bé que dialoguin amb una bona colla filòsofs (i, val a dir-ho, de poetes). Es tracta realment del que enuncia el subtítol, o sigui, d’una meditació sobre el temps que, això sí, es va desplegant damunt del canemàs de qüestions que per a mi són significatives i les traspassa: l’ésser i la seva percepció existencial, el llenguatge i la creació, la sexualitat, la mort, l’espiritualitat, la pertinença còsmica,… I, com el vaivé de qualsevol meditació, el flux del pensament va avant, va enrere, recula, recupera, reitera, reenfoca,… Però no en vull dir més: el que els receptors hi trobin, ho fio a la seva perícia poètica i hermenèutica, tal com crec que ha de ser.

Què esperes que els lectors sentin o reflexionin després de llegir la teva obra?

Ja he insinuat que no vull projectar-los cap expectativa tendenciosa a l’estil de dir allò adequat per aconseguir de portar al lector fins a un punt concret i desitjat per a mi. No existeix aquesta diana ideal que, presumptament, desitjaria que uns lectors, també ideals, encertessin. Això seria faltar el respecte a la seva intel·ligència, que jo em prenc molt seriosament, i amb la qual compto, si no volen encallar en la navegació per als meus versos. Hi compto per poder acompanyar el que s’hi diu i, naturalment, perquè els receptors per compte propi duguin la seva reflexió molt més lluny i pels camins que més els plagui. Si és així, bo serà! Tal com ha de ser en l’art: ha de donar curs, d’empènyer, de provocar i d’alliberar; no pas engarjolar o constrènyer en les falses cledes en què «l’artista» pretengui de tenir-los fermats. Per això és més aviat perillós parlar gaire del propi art; sovint uns i altres hi poden prendre mal…

Qui en digui, d’aquest poema, que l’ha estimulat, que n’ha gaudit i etc., em semblarà molt bé, és clar; però qui en digui que el troba embrollat o massa «metafísic» o que no l’hi ha dit res i l’importa un rave, em semblarà igualment bé. L’artista ofereix, no imposa; i ofereix a la intel·ligència dels altres, no pas a les menjadores de la servitud com si donés pites pites a les bestioletes gallinàcies.

Què t’inspira? Quins són els teus referents?

Això de la «inspiració» per a la poesia és molt de l’època de Schiller, Jacobi i Herder, com també ho era «l’ànima del poble» per al folklore. Una construcció molt rendible per a l’ús d’una determinada estètica, però molt etèria a l’hora de la veritat. Jo mai he considerat l’acte creatiu en termes d’inspiració. Simplement, hi ha circumstàncies que l’engendren i el treball necessari per materialitzar-lo. En el meu cas puc dir que habitualment la fase d’incubació és llarguíssima, pot durar molts anys, sense cap pressa, però que, quan es donen les circumstàncies adequades (que poden ser felices, malastrugues o complicades —existencialment i moralment complicades, com ha estat el cas d’aquest poema) es desencadena un dinamisme de treball que jo considero eficient, i que acaba materialitzant el que es vol crear. Vull dir que, segurament degut a incubacions llarguíssimes i sense cap pressa (mai m’he deixat empresonar per les cuites del temps), en el moment madur en què l’acte creatiu cau com una fruita madura, el realitzo amb un temps relativament cenyit. Ara bé, la fase de la revisió (aquella que respon a la quarta regla del Discurs del mètode de Descartes) sol ocupar-me un temps simplement exagerat, desproporcionat; tant, que a mi mateix a vegades em sembla natural, sí, pel meu tarannà, però a la vegada inaudit. I m’hi complac, en la fase de revisió. Algunes de les meves amistats, amb raó, se’n foten, d’aquesta pulsió cartesiana tan exagerada. (Quan en tinc un bon motiu, sé ser sistemàtic, extremament sistemàtic.)

A més dels poetes ja esmentats, n’afegiria d’altres per a mi imprescindibles: Verdaguer, Salvat, el Carner de Nabí, el Sagarra d’El comte Arnau, Riba, Foix, Ferrater, Brossa, Fiol, Pons, Alpera, la Fuster, Solà, Camps Mundó, Parcerisas, Casasses, Perejaume, Calvo, Vidal, Calafell,…; però també la poesia àrab clàssica, Whitman, Rilke, Machado (el bo, no el feixista), Pessoa, Eliot, Kavafis, Ritsos, Celan, Lowell, Auden, Plath, Montale, Neruda,… no acabaria (me’n descuido molts). Si un poema em deixa empremta, ja m’influeix i l’agraeixo molt.

Com valores el panorama poètic actual del nostre país?

Ai, Mare de Déu… Jo només sé que em vaig recitar sencer per a mi sol els sis mil i escaig versos de Cor pirinenc. El poema de Fontalba i Gotanegra i en els darrers vaig acabar plorant a llàgrima viva. Com si tot de coses de la meva vida haguessin circulat pel meu davant comprimides en aquells versos i em recordessin que han valgut la pena: les muntanyes, les travesses pel Pirineu, la passió de l’amistat, l’amor a les paraules, l’atracció humana, l’imaginari del folklore… què sé jo! Tant, em va emocionar, que vaig escriure a l’autor en versos decasíl·labs (volia honorar al poeta capaç d’oferir-nos una cosa així) explicant-li com ho havia rebut i el gran efecte que m’havien fet aquell gavadal de versos.

Jo només sé que em vaig recitar Aquest amor que no és u i vaig pensar que déu-n’hi-do com em sentia a prop d’aquella antropologia, tot i separar-nos amb l’autora un bon esvoranc generacional.

Només són dos exemples (podria haver-n’hi d’altres) per dir que sempre hi ha hagut poesia contemporània ben construïda i capaç d’interpel·lar, i d’altra que no és així. Trobo que avui en dia hi ha força matèria lírica que tendeix a ser molt autoreferencial, sobretot en el sentit de no diversificar els punts de fuga respecte del «jo» i dels seus «objectes mentals» considerats significatius. Aquest punt de vista no és el que més m’atreu, però naturalment hi ha altres coses en el panorama actual. Amb tot, també en aquesta mena de poesia s’hi poden trobar versos molt ben construïts i interpel·lacions de contingut que, més enllà del factor generacional —que pesa molt—, esdevindran patrimoni de la poesia catalana. En aquest sentit, el present no em sembla gaire diferent del que ha succeït en altres moments. Separant el gra de la palla, separant els versos de les ratlles curtes o la prosa retallada, com en diu Oliva, considero que hi ha coses realment excel·lents. Em centro en això i no perdo gaire el temps en jerarquies, capelletes, etiquetes i coses per l’estil. I no em considero ni en condicions ni, encara menys, en el dret, de pontificar. Un bon vers s’escolta, es gaudeix i s’agraeix, sigui de qui sigui. Punt.