Què t’ha portat a escriure poesia?

He tingut el privilegi de créixer en una casa en què la poesia era tan sols el format d’allò cantat, d’allò recordable, les imatges que un cop escoltades són impossibles d’esborrar de la ment. Crec que sempre he volgut poder construir imatges perennes com les que encara trobo impressionants i imprescindibles per la vida del Coral Romput d’Estellés, que amb la veu de l’Ovidi Montllor ha estat el poema que més temps m’ha acompanyat i que considero mestre i guia del que m’he proposat fer i que ha acabat convertint-se en aquest recull, el títol també s’hi refereix. No parlo d’un realisme brillant i compromès com el d’Estellés, que ja m’agradaria tenir, sinó que és el fet d’una accessibilitat buscada, d’una quotidianitat reivindicada en alexandrins perfectes, el que m’ha donat el coratge a emprendre jo el camí d’escandir versos i fer cabre en dotze o deu síl·labes imatges que trobo prou humanes com perquè d’altres s’hi puguin sentir part. Les paraules poden fer servei concret de pedres si poden ser prou humanes: la poesia considero que és aquest esforç, el d’afilar la imatge per convertir-la en una pedra i a la vegada que vagi plena d’humanitat. Som tots un entre tants, però precisament per això és sempre vàlid buscar què tenim en comú, com vivim els nusos de la vida, com ens els expliquem.

Què s’hi amaga darrera de «L’aigua entre les coses»?

Després de pensar prou en aquesta pregunta, la resposta més clara és la voluntat d’immortalitzar de la manera més sincera les meves primeres vegades en aquesta gran feina de fer-se gran. Ara mateix em sento encara molt còmoda com fa uns anys en sentir-me principiant en tot: sóc al principi d’entendre els poemes que m’han canviat la mirada, al principi de fer les paus amb la mort i les absències inexplicables. Vull seguir al principi de tots aquests camins, sentir la novetat i la màgia de llegir per primer cop Pavese, la Tsvetaeva, agafar Rilke per primera vegada. He estat massa temps volent ser gran, escandir com els grans, trobar com ells les paraules pures, pesades, fortes; i he descobert en escriure que prefereixo ser l’eterna aprenenta, arribar a les portes obertes i quedar-m’hi. Tinc moltíssim per aprendre. L’únic pla per la vida és que no hi ha pla.

Com descriuries la teva manera d’escriure poesia?

La poesia que més admiro és la que em parla tal i com ho faria algú que em mirés a la cara. He provat de mantenir sempre, malgrat la voluntat de disciplinar les idees en accents i peus, una veu clara, que no pretengui més que explicar-se. Diu Audre Lorde que per ella escriure un poema és el mateix que estirar-se al sol al costat de la dona que estima: m’agrada pensar que al final els poemes que escrivim són només parts viscudes d’un continu de moments bellíssims. La majoria no els traduïm en paraules. Els que traduïm en paraules han de ser clars com asseure’s a prendre el sol; aquesta és la intenció.

Quines són les fonts que t’influencien i t’inspiren?

M’agrada buscar en els poemes que conec moments que m’estan passant a la vida, provo de viure’m a través d’altres ulls. Sovint les odes elementals de Neruda, o un poema enfadat de la Maya Angelou em canvien allò que sento. És haver vist que Martí i Pol sap invocar un moment de quietud en la incertesa que em fa sentir que podria jo també provar de capturar el moment brillant que m’ha passat per davant. Sempre vaig a la recerca de les imatges que em puguin dir més, o augmentar la meva realitat, teoritzar-la. Després és una feina molt diferent provar de posar-les en paraules.

Com valores el panorama poètic del nostre país, actualment?

Per mi és important deixar constància que sóc algú que parla des d’un gran privilegi: per ser blanca, per ser de classe mitjana, per haver tingut el temps per comptar síl·labes i escriure, per haver nascut en una casa en què Eliot i Estellés sempre han estat de costat, per haver pogut estudiar el que he volgut, manifestar-me lliurement. Mai no he viscut la poesia catalana com a diferent o inferior a la d’Europa, a la d’Amèrica. Mai no hi ha hagut ni un moment de dubte, a casa, en buscar en els versos de Papasseit la mateixa audàcia de Maiakovski. És per això que no he sentit propi cap debat de fons sobre el panorama poètic català i que no he dubtat mai que si jo feia versos la tradició del món en què escric fa servir el decasíl·lab blanc de manera comuna.

Clara Ballart Lladós a la Seu de la Fundació Miquel Martí i Pol amb Núria Tomàs Mayolas, guanyadora del 5è Premi d’Il·lustració de poemes de Miquel Martí i Pol i Josep Gomis, guanyador del 5è Premi InstapoemaMMP.